PENSANT EN ELS ALTRES

N’hi ha una cosa en la vida que sempre deixem les persones de costat, com si no tinguera importància: el seu significat.

Per aquesta raó, un professor del Japó va decidir que l’objectiu més important per tal de crear lligams entre els seus alumnes seria, mitjançant l’aprenentatge i la diversió, que foren capaços de captar l’art de la vida.

Així, va posar en marxa el seu projecte, basat en que “la clau per viure feliç es aprendre a pensar en els altres”. D’aquesta manera els nens de 10 anys haurien d’escriure els seus pensaments a “les cartes de la llibreta”.

Ara bé, un dia es troba a faltar un nen en la classe perquè havia mort la seua àvia. A la seua tornada, llegeix el fet que va escriure a llibreta, de manera que els nens s’assabenten de que a perdut a una persona volguda.

Aquest fet provoca que un xiqueta comunique als seus companys que tampoc té pare. Però, mai ho havia dit per por a que els demes cregueren que era diferent. Mifuyu expressava per primera vegada els seus sentiments. 

Seguidament el professor organitza l’excursió de primavera per mostrar-los que la vida té un gran valor i que han d’aprofitar amb alegria cadascuna de les oportunitats per expressar la seua personalitat individual. La qual cosa tindrà com resposta la unió i els lligams entre tots ells.

A continuació, es dona el cas de que un xicó es castigat per riure’s i comportar-se malament a classe. El seu càstig serà quedar-se sense provar “el rai” (embarcacions construïdes per ells mateixos durant tot el curs). No obstant, els seus companys el defenen i finalment el professor li lleva el càstig. Tot i que mostra resistència als arguments del xiquets per tal de fer-los reflexionar sobre els actes i fer-los conèixer la seua pròpia vulnerabilitat.

El xiquet (Yuto), escriu cartes per tal de donar les gràcies als seus companys ja que hi havia eixit a la seua defensa.

Durant aquesta escena una nena plora després de relatar que quan era més petita la rebutjaven perquè feia pudor. Aleshores, argumentava que no era correcte comportar-se així amb els amics. No estava bé riure’s d’ells.

La classe decideix composar una cançó amb propòsit de acomiadar a una nena que abandonava l’escola perquè anava a viure en Tokio. Una vegada més es mostra, al igual que en l’activitat del “rai”, que el professor està molt entregat i participatiu en cadascuna de les accions realitzades. D’aquesta manera s’acosta més als xiquets desapareixent l’ordre jeràrquic marcat pels poders superiors.

Novament apareix una mort a la classe. Aquesta vegada es el pare de un nen, el Tsubasa. Els companys escriuen cartes per donar-li suport i ànim. A més, apareix una nova escena que captiva els sentiments del veient. Els propis alumnes proposen escriure un missatge al pares morts del xiquets. Ixen al pati i amb pals escriuen en la sorra un missatge el suficientment gran perquè els pares ho pugen veure des de el cel. Deien: “ Pare de la Mifuyu i pare del Tsaba: els vostres fills estan bé. Nosaltres sempre estem amb ells. Per tant, no patiu “.

Després de dos anys junts, arriba el comiat del curs. El professor està molt satisfet del projecte, perquè tot i que n’hi han agut plors, riures i aprenentatges, els nens han aprés que els lligams d’amistat es creen pensant en els sentiments dels altres i prendre a pensar en els altres lis ha mostrat quina es la clau de la felicitat.

Aquesta es un bona lliçó per als docents ja que manifesta que no només cal tenir en compte els estudis dels nens i la seua formació. Sinó que en la vida hi ha qüestions molt més interessants i educatives que quatre fulles de paper enquadernades.